Summum bonum

Summum bonum és una expressió introduïda per Ciceró^[1] utilitzada en la filosofia, sobretot en la filosofia medieval i en la filosofia de Immanuel Kant, per descriure el fi únic i últim que l'ésser humà ha de perseguir. El summum bonum és generalment considerat com un fi en si mateix, al mateix temps que conté tota la resta dels béns. A la filosofia cristiana, el bé més elevat se defineix generalment com la vida dels justos, la vida que duien en la comunió amb Déu i d'acord amb els preceptes de Déu. El concepte, així com les conseqüències filosòfiques i teològiques extretes de l'existència d'un supòsit més o menys definint el summun bonum, podria remuntar-se a les primeres formes de monoteisme: per exemple el zoroastrisme i el judaisme. En el món occidental, el concepte va ser introduït pels filòsofs neoplatònics, i es descriu com una característica del Déu cristià per Sant Agustí: A De natura boni (escrit al voltant de l'any 399) Agustí nega l'existència positiva de la maldat absoluta, descriu un món amb Déu com el bé suprem en el centre i defineix diferents graus de maldat com les diferents etapes de la llunyania sobre aquest centre. ^[2][3][4]